Opinió

Els dijous de Plataforma, la gent opina!

Jordi Pastor

Parlem de participació

El concepte de participació és molt ampli, ja que es pot analitzar a partir de diferents àmbits de les relacions socials. Podem parlar de democràcia participativa, de participació en entitats o col·lectius de persones (àmbits lúdics, esportius, veïnals…), de participació en la vida política, però el que d’alguna manera podria aglutinar i definir el concepte de participació seria la referència a una idea relacionada a la distribució i descentralització del poder, a partir d’actors actius en la presa de decisions en l’àmbit concret de cada cas.

La idea de participació és en general, i més en realitats occidentals, un concepte amb connotacions positives, a partir de l’argument de que la participació és una eina necessària per apropar postures diferenciades, així com un ajut a la cohesió social. Aquesta positivitat de la paraula participació moltes vegades és utilitzada pel poder establert per legitimar encara més la seva posició. Quan la participació és una eina organitzada, delimitada, controlada pels òrgans directius passa a ser no més que una canalització de les voluntats populars per als seus interessos particulars. Majoritàriament no és possible una participació popular lliure en estructures creades única i exclusivament des del poder. La idea a transmetre és mostrar també la part negativa, sota el meu humil punt de vista, d’aquest concepte. Sembla que quan algun projecte porta la paraula participació no hi pot haver res de negatiu.

Jo entenc el concepte de participació té connotacions positives només quan va seguit d’un adjectiu que determini clarament la direcció d’aquesta participació. Quan participació és l’acció com a conseqüència de la reflexió crítica. És també a tenir en compte, quan parlem d’un situació on s’hi poden identificar opressors i oprimits, la idea de que la direccionalitat d’aquesta participació ha d’anar dirigida a superar aquesta situació. La participació dels opressors va dirigida, generalment, a perpetuar la seva posició privilegiada i la participació dels oprimits va dirigida, també de forma general, a superar aquesta situació desigual que els oprimeix. D’aquesta manera, em nego a creure en la neutralitat de la paraula participació. Crec que un dels requisits per a la participació és la identificació clara de la jerarquia de poders, identificant un terreny de joc desigual, per tal de saber realment quina és la situació, per poder personalment posicionar-se. La identificació dels diferents grups d’actors i els seus interessos és part essencial per poder posicionar-se, sabent que sempre la participació individual ajudarà a l’assoliment de la perpetuació o de la transformació (influirà en favor d’un dels grups d’interessos). És per tant evident que la participació va estretament relacionada amb l’acció col·lectiva. No es pot entendre la participació sense conèixer el context social, així com els interessos que fan que aquesta persona decideixi ésser activa.

Després de fer una petita relació introductòria a aquesta idea, entenc que jo sóc un individu actiu dins del meu context social, on la meva participació va clarament direccionada a identificar els abusos de poder estructurals en el sistema establert, fet que em posiciona dins dels interessos transformadors, no perpetuadors. Entenc que no hi pot haver un marc de participació universal mentre existeixin aquests interessos oposats (canvie’m-ho perquè tot continuï igual és un dels perills més evidents als que s’està sotmès quan s’ha decidit ser persona activa, ésser còmplice d’aquest resultat).

Tot i així, entenc la idea de participació com a concepte essencial de les transformacions socials. L’únic motor de transformació de les relacions socials ha estat la dedicació de persones actives enfront de situacions d’opressió, creant corrents d’opinió que oferien altres maneres d’interpretar la realitat, així com per entendre formes diferents d’organitzar la societat. També s’ha de tenir en compte que majoritàriament, aquest canvis han estat produïts per un nombre reduït de persones en comparació a la totalitat, entenent que la norma és en molts casos la passivitat, enfront de l’acció. La participació no deixa de ser una nova paraula creada de legitimació de les estructures actuals d’opressió a partir de l’extensió de la complicitat dels actor, o per el contrari, un sinònim modern de la paraula lluita.

Així doncs, la participació esdevé responsabilitat, dedicació, compromís, determinació, en un context d’interessos oposats.

Els dijous de Plataforma, la gent opina!

Jordi Pastor

Ara li toca al poble!

S’ha aixecat la tapa de la corrupció i totes hem quedat perplexes davant del forat fosc que emmerda la gestió del nostre consistori. Tot i que molts coneixíem i denunciàvem contínuament el descontent i la falta de transparència dels assumptes de govern, aquesta mateixa foscor de fons no ens deixava veure la magnitud de la trama, no ens deixava veure que Gramenet ha estat durant molts anys l’espai de joc d’uns individus menyspreables, ara sí i, perquè no, feixistes hereus d’una altra merda, la de la dictadura i la transició, materialitzada en centenars de vivendes que el pare Blas va deixar al fill Bartomeu.

Qui pugui llegir aquestes paraules podrà pensar que, com a opositor directe de les estructures actuals de gestió política, el dimarts va ser per a mi un dia d’eufòria i felicitat molt esperada i, en certa manera, així va ser, tot i tenir sentiments contradictoris. No negaré que una sotragada com aquesta era necessària per a qüestionar aquestes estructures municipals caduques i allunyades del poble, una sotragada que buscàvem des de fa ja molt de temps des de voluntats veïnals amb determinació per a canviar el rumb polític cap a uns principis de proximitat i participació ciutadana.

Sí, s’ha destapat, però no hem d’oblidar que el forat segueix sent molt profund i obscur, i en gran part, per la falta de mecanismes de control popular envers a un sistema que pràcticament avoca directament a la corrupció a totes les persones que, d’alguna manera, escullen la política tradicional burgesa com a forma de vida, que escullen ser polítics.

Tampoc hem d’oblidar que aquesta sotragada ha vingut des de dalt i des d’una altra institució de contrapès del mateix sistema, que no ha estat provocada pel corrent crític. Amb això vull dir que, ara més que mai, és el moment de fer la feina que no hem fet, de transmetre el discurs de canvi social i polític que necessitem, perquè si aquesta feina no la fem, els personatges de torn seran jutjats o no, i vindran d’altres que tornaran a jugar en el mateix terreny de joc i, això, no ho podem permetre.

I és aquest, el crit més alt que vull fer. El de la responsabilitat que tenim de no deixar fer i desfer a aquest que volen dedicar-s’hi amb impunitat. No parlo de ningú en concret, sinó de tots en general, que quedi clar. Hem d’exigir participació en les decisions polítiques municipals de tots els sectors de Gramenet. Hem de crear nous instruments de decisió, recollint la reivindicació història del Pla de Ciutat. Reivindicació que no es pot fer des de la passivitat, sinó sent conscients de la responsabilitat que totes i tots nosaltres tenim, perquè s’ha demostrat que no podem deixar fer, que hem de començar a fer.

Respectant totes i cada una de les posicions ideològiques que puguin haver envers al tema, entenc que pel que s’ha de lluitar ara mateix és per canviar les estructures actuals de poder amb decisió, fent veure que aquestes no funcionen a partir de fets i alternatives reals, no a partir de debats buits de praxis, ja que cadascuna de les posicions actuals d’opinió estan determinades per les condicions que ofereix l’estructuració social actual.

Hem de ser capaços de mostrar una alternativa real, feina costosa i que no sempre hem sabut defensar. Treballem-hi donc, perquè s’han donat les condicions objectives pel canvi polític i social a partir de les mateixes contradiccions del sistema.

Ah, i m’oblido dels “mitjestintes” perquè aquests ja tenen prou amb la seva complicitat amb el govern corrupte i les seves contradiccions avui més visibles que mai.

Ara toca més compromís i determinació. Ara li toca al poble!

Els dijous de Plataforma, la gent opina!

Joan Pastor

Jo només vull recordar un poema d’esperança d’un dels més grans escriptors catalans. És aquest per a mi, i de ben segur que per a vosaltres també, una obra fonamental, un motor de lluita.

Ens dóna una lliçó que mai sabrem aprendre del tot, i és aquesta la raó de la nostra imperfecció com a persones humanes, entenent d’alguna manera que no hi ha coses impossibles, sinó homes capaços.

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Els dijous de Plataforma, la gent opina!

Artur Fuente

Sobre velcro, forces de seguretat i seguretat.

En un dels primers divendres Kridaners d’aquest curs em van demanar que fes un escrit sobre la ciutat que ens ha vist créixer i que ara nosaltres la veiem créixer a ella d’una manera horrorosa (vegis la joia de la corona; quina cosa més lletja!) però em saltaré en part les indicacions i escriuré d’un fet que no ens afecta com a gramenencs, sinó com a catalans.

Ja fa temps que els col·legis d’advocats, els moviments socials, les organitzacions polítiques d’esquerres (de debò) i les organitzacions en defensa dels drets humans i de les persones migrades denunciaven que la policia autonòmica havia de portar visible el seu número d’identificació professional (TIP) per tal que qualsevol ciutadà pogués exercir el seu dret de tutela administrativa i judicial.

Durant el 2008 s’esperava que, després d’instal·lar càmeres a les comissaries (ara sí, per la nostra seguretat) i de denunciar als agents que havien abusat de poder a les Corts, el govern català fes realitat aquesta reivindicació. Aquesta esperança va quedar troncada en publicar-se el Decret 217/2008, de 4 de novembre d’aquell any, que literalment disposa:

Les peces visibles dels uniformes de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra, que portin posades a la part superior del cos els funcionaris i les funcionàries,han de

tenir incorporada, a la part davantera superior dreta, una veta adherent de color blau marí de 2 cm d’ample i 5 cm de llarg, en la qual ha de constar el número d’identitat professional.

Aquest decret tenia com a data màxima per la seva aplicació el dia 12 de maig del 2009 i únicament excloïa d’aquesta identificació a l’uniforme de gala.

Així doncs, ara mateix tots els mossos d’uniforme (excepte en els servies de gala) han de lluir la seva identificació en una veta adherent. Aquesta última paraula és la que ha troncat l’esperança d’un TIP visible, doncs, com ja es va avisar al publicar-se el decret, al ser una simple veta de velcro, els agents amb poca vocació de compliment de la legalitat se’l poden treure, i de fet, se’l treuen.

Per tant, ara el problema és més greu ja que amb aquesta parauleta el govern català permet que algun policia amb por a represàlies judicials o administratives es tregui el TIP, cosa que hauria de suposar una falta greu segons la llei de la policia catalana i la conseqüentment imposició de les següents sancions de forma alternativa o conjunta: ^a)suspensió temporal, ^b)immobilització temporal en l’escalafó, ^c)trasllat i canvi de destinació.

Mitjançant experiències personals i imatges audiovisuals em pogut comprovar com aquest decret no és seguit per tots els agents i fins ara no hem conegut cap cas d’obertura d’expedient per aquest tema, que de corroborar-se aquesta falta d’iniciativa sancionadora implicaria la complicitat de companys, superiors i dels alts comandaments de policia.

Sembla ser que la policia desaprova aquesta mesura pel cas dels antiavalots. Aquesta oposició va ser justificada pel secretari general del SME-CCOO en declaracions a RAC 1 com mesura de precaució per evitar “denuncies falses” derivades de manifestacions a les que assisteixen “grups organitzats violents”, ja que la brigada mòbil “moltes vegades són objectiu clarisim de grups anti-sistema”. Curiosament aquestes declaracions les va realitzar poc després de les manifestacions d’estudiants del mes de març. Així doncs, no sé si està tirant pedres contra la seva teulada o s’està referint a manifestacions de les que no en tinc constància… o potser fa falses acusacions.

Sigui com sigui, els agents antiavalots poden evitar ser identificats amb el simple gest de posar-se l’armilla, ja que aquesta peça no té cap veta de velcro.

Els mossos més professionals ensenyen el seu TIP en l’uniforme corresponent, els que tenen quelcom que amagar se’l treuen. La qüestió és que l’incompliment del decret no quedi impune.

El Che Guevara deia “la paraula convenç, l’exemple arrasa”, penso que és una frase que haurien de conèixer els mossos d’esquadra, ja que els encarregats en fer complir la legalitat han de ser els primers en complir-la i han d’estar tan convençuts de la correcció dels seus actes (legalment parlant), com per no amagar-se en l’anonimat d’un uniforme o d’un escut.

Els dijous de Plataforma, la gent opina!

 

Intervenció de la Plataforma al Ple Municipal del dilluns 28 de setembre.

Llevamos más de 32 años con el tema de Can Zam y todavía no es una realidad, de aquí a que se realice en su totalidad, cuantos años más han de pasar?. Después de la realización de la 1ª fase y fruto de las movilizaciones de un sector de la población se logra arrancar un debate sobre la 2ª fase que culminó en un proyecto consensuado por todas las fuerzas políticas, sociales, deportivas, culturales, etc. , han pasado casi tres años y que han hecho Vds.” Socialista” o su gobierno municipal, prácticamente nada. En primer lugar romper de forma unilateral el consenso y crear un conflicto tenso que se está alargando demasiado, nos referimos a las pistas de atletismo. Si ustedes, sociatas, hubiesen buscado el diálogo y si se hubiesen dignado a estudiar o profundizar en las alegaciones que presentó en su momento la plataforma que fueron 8 puntos con toda probabilidad dicho conflicto no se hubiese dado, pues en nuestra propuesta en el plano cabe las pistas de atletismo, la escuela de Idiomas, etc.

Actualmente parece ser que se ha abierto una vía de de diálogo con la UCA, Vds. Han ubicado las pistas de atletismo de forma provisional en los terrenos del campo de fútbol del  Logaron para que la UCA puedan realizar sus actividades, el lugar elegido es prácticamente el mismo que plantearon los servicios técnicos de Urbanismo. A ver si nos entendemos, Vds. Se van a gastar un dinero importante en remodelar unas pistas que no son reglamentarias, que no las quieren los interesados, los atletas-UCA  e incumple con sus promesas, es una falta de sentido común, aprovechen la oportunidad pues están a tiempo de rentabilizar dicha inversión creando espacios nuevos en Prat de la Riba como un campo de fútbol-fútbolito 7 o pistas de tenis, etc. y si se cubre la B-20 como plantea la AA.VV de Rio Norte tendrán más espacio libre para hacer equipamientos y servicios para el personal del “Cúbics” y con el dinero del gobierno central del 2010 realicen las pistas atletismo de 400m en Can Zam ( ver estudio de la UCA) para que la vieja reivindicación prometida por todos sea una realidad en el 2011. Desde la Plataforma consideramos que los máximos responsables del atraso en la realización del parque de Can Zam son los socialistas y su gobierno que está dando largas y más largas al tema actuando a salto de mata sin una visión global y una falta de voluntad política para realizar el Parque, después de tres años todavía estamos esperando la respuesta de dichas alegaciones, donde está el diálogo de Vds., donde está el diseño global del parque, donde están las fuentes de financiación, así como, el calendario de obras para la ejecución del parque de Can Zam, como es posible que a estas alturas no sepamos los ciudadanos/as la fecha aprox.de su realización, planteamos una comisión de seguimiento que proyecte un calendario de ejecución del parque o el Consorcio que empiece a funcionar dando entrada a la plataforma.

Els dijous de Plataforma, la gent opina!

Juan Pastor

Por un cambio del sistema político y social

Se han cumplido treinta años de ayuntamientos “democráticos” y las administraciones locales, las más cercanas a las personas, son y siguen siendo deficitarias. Prácticamente todos los ayuntamientos del estado español están endeudados a los entes financieros (bancos y cajas), y dependen muchísimo de las partidas y subvenciones de la Generalitat, diputaciones, gobierno central, etc. Es decir, que los ayuntamientos NO disponen de las competencias y sobre todo de los recursos económicos suficientes para poder ofrecer a sus ciudadanos/as unos servicios públicos de calidad. Han pasado muchos años y todavía hoy se sigue cacareando la vieja y antigua reivindicación de que hay que destinar el 25% de los presupuestos generales del estado a los entes locales, pero la clase política está apoltronada en el sillón y no ven más allá de los grandes sueldos y privilegios de que disponen. Hemos llegado a unos índices de corrupción: tráfico de influencias, enchufismo partidista, malversación de fondos, etc. Estamos en una “democracia” de mínimos donde las decisiones más importantes que afectan al conjunto de la sociedad las toman una minoría, es decir, en una dictadura de los políticos de turno. Ante tal situación y con la crisis económica y financiera considero que hay que echarse a la calle para exigir un cambio del sistema político y social que beneficie a la mayoría de la población y para construir una ciudad, un país, un mundo más justo e igualitario para todos/as.

En nuestra ciudad, la mayoría de todos estos años han estado gobernados por los “socialistas” del PSC dirigiendo los destinos de “Santa Coloma de Gramenet del Besós”. Después de tanto tiempo es hora de hacer balance y pasar cuentas de su gestión. Para no ir muy lejos nos detendremos en analizar las últimas elecciones municipales para ver la salud democrática y participativa en la vida pública de nuestros ciudadanos/as. El indicador nos dice que el índice de participación ha sido el más bajo de la historia, no han votado ni tan siquiera el cincuenta por ciento del censo electoral, es decir, que la mayoría de los ciudadanos no han votado, han pasado o están cansados, asqueados de la clase política o los políticos de siempre. De una población de más de 120.000 habitantes, con poco más de 20.000 votos los “sociatas” del PSC disponen de la mayoría absoluta y se han visto obligados a formar gobierno en solitario, los demás partidos están en la oposición. La prepotencia, el partidismo, enchufismo a todos los niveles que está haciendo el PSC, una política de rodillo dirigida principalmente por su alcalde Bartomeu Muñoz cuyos objetivos principales para estos cuatro años, ver revista ACI, son la construcción de viviendas y parkings para coches, un gobierno compuesto por personas que la mayoría de ellas llevan muchos años ejerciendo cargos mandato tras mandato, ha incorporado a algunos jóvenes con falta de experiencia y sensibilidad en las cuestiones sociales.

En el tema del “Ensenyament Públic” podemos decir que en todas las ocasiones que han llevado la concejalía de enseñanza le damos un suspenso rotundo por no priorizar la educación. Se necesita una dedicación exclusiva en la concejalía y esto no lo han hecho nunca los “sociatas”, la política educativa ha sido totalmente nefasta en esta década por una incompetente concejala, la señora Begoña Bellete, que ha demostrado muy poco interés en atender las demandas de la comunidades educativas, paralizando, manipulando y desmovilizando a todos los sectores de la escuela pública. La falta de planificación por la desidia de esta señora ha llevado a la saturación de las aulas, permitiendo más alumnos por aula de lo que marca la ley, perjudicando de esta forma la calidad de la enseñanza en los centros de nuestra ciudad.